Voleu llegir els microrelats guanyadors?

Podeu llegir a continuació els relats guanyadors del VII Concurs de Microrelats de la Vall Fosca, tant els tres primers premis com els accèssits.

Accèssit. «La fita», de Lluís Mulet Cisteré

Crits de victòria, exclamacions, focs artificials, la multitud havia anat arribant, primer a poc a poc, i després talment com una riuada. No s’havia vist mai res semblant en cap dels pobles de la vall. Ni tan sols quan s’havia inaugurat el museu. Fins i tot s’hi havien desplaçat les principals cadenes de televisió del país. I algun d’aquests personatges que publiquen tot el que fan a les xarxes socials i els segueix tanta gent. El desplegament era extraordinari. La recepció d’honor havia de ser davant de l’ajuntament, però l’allau de peticions per assistir a l’acte havia fet que les autoritats locals es decidissin a canviar l’emplaçament, a l’entorn del museu. A més, van haver de dir que no a moltes més demandes per ser aquell dia a la Vall Fosca.

Oh, i la veritat és que tenia mèrit el que havia fet la Maria, d’Espui. El dia havia començat com qualsevol altre. Primer, s’havia llevat; després, a treballar i, en sortir, a la tarda, quan tornava cap a casa, pujant per la carretera que ve de la Pobla, és quan va succeir. No s’ho podia creure. El seu cotxe nou de trinca, una recta prou llarga, visibilitat perfecta, dia assolellat. I llavors el temps es va aturar…

—Què és tot això? —pregunta aquell home vestit amb roba de caminaire infreqüent.

—Que no ho sap? —se’l mira sorprès la dona—. D’on sortiu vós?

—La veritat… és que tot just baixo de l’estany Gento i, tot de sobte, em trobo amb tot aquest mullader…

—Ai, com hi ha món —remuga ella—. La Maria ha avançat un andorrà!

Accèssit. «Agulles als peus», de Raquel Perelló Amorós

No puc dormir. Cremo per dins. La finestra l’he deixat entreoberta perquè corri la gisca humida de la vall. El so d’una tempesta, que té pressa per buidar, em paralitza, em segresta les cames.

Les teves paraules em ressonen al cap. T’haurien de foradar la consciència. Ahir em vas deixar clar que no ens tornaríem a veure. I jo, com sempre, em vaig arrossegar als teus peus demanant perdó per una cosa, que ni tan sols vaig iniciar. Anaves begut. A La Pobleta de Bellveí ja feia estona que no hi quedava ni una ànima al bar. Quan et poses així i ressusciten els teus dimonis em fas por, però aquest cop no m’he pogut aguantar el riure quan em deies que em deixaves pel meu bé, que m’estimaves amb bogeria, que no em mereixies. Saps prou bé que darrera d’aquesta cortina de mel hi guaita un animal mesquí i poruc.

El mixeta miula insistent. Li obro la porta i, sens recança ni indecisió, s’abraona al meu pit. La seva escalfor em tranquil·litza. Per un moment m’imagino que ets ell, primerament perquè vas arribar tot esquifit i assedegat. I ara, al final, t’has convertit en una bestiola exigent i tirana.

Sense pressa i amb recança, deixo els llençols calents, el gat i vaig, com una autòmata, cap a la cuina. Tot és fred: el mosaic, l’aire, el marbre,… fins i tot la cafetera. És com posar els peus a l’aigua gèlida de l’estany de Saburó.

Com part d’un ritual, omplo a raig d’aixeta la italiana de rosca rovellada, obro el pot i l’escuro, cullerada a cullerada, apreto, cargolo i,… sens avís previ, sento com un riu calent entre les cames, em buida les entranyes.

Quan tornis, el cafè ja serà fred.

Tercer Premi. «Baciu», d’Aureli Barull Altarriba

Aguet matí se m’ha entrefet que era Sant Pere i que acabàvem de barrear lo bestiar pra puiar a  montanya. Lo Moret em seguiva unes passes més avall, esbafegant,  perquè la puiada é dreta com una mala cosa.

Jo anava al davant amb lo Salvador del Frare d’Aguiró i lo Ramon de Jaumet d’Astell. A rader veniva un goiat d’Antist que é una mica tringoles.

Los crestons, guarnits de quartissos, trucs i cabroneres,  foteven un debat que ressonava per comes i fondalades. La gent dels pobles sortiva a vere passar la ramada. Natres, davant, orgullosos, traévom pit

Tinívom sempre als talons una ovella pigrenya, filla d’una primala ullerada que vam comprar a Monrós de Peranera fa cinc anys. Li vai posar un picarol molt clarent perquè é  mansa. No mos desemparava ni un moment.

Vam puiar per la Canal del Portarró i vam amorriar al pletiu del Port de Filià.

Lo ramat de Badia de Benés i de Bonet de Castellnou eren al Pic de Llena i vam vere les de Manyanet esteses a la clotada de Llevata.

Hi haví una bona florada de regalíssia. Les corderes tardanes medrarien amb aguet bé de déu d’herbatge.

Quan la Paquita ha entrat a porta’m les medicines, he caigut de la figuera. Adéu crestons, adéu ramada. Los peus ja no m’emparen. Los ossos mi fan mal. Vai molt patut i ja no em botjo de casa. Ben segur que no tornaré a vere mai més l’espetec de montanyes que, tant com t’allarga la vista, es veu des del Port.

Una vegada lo rector, pels volts de Nadal, mos va llegir una poesia -d’un tal Carnisser, va dir que era- on explicava que al cel hi ha ramats. Quina fora que em llogassen pra vigilar el baciu.  Encara que només fos de regatxo.

Segon Premi. «Ara i adés», de Pili Oliveres Solé

Fa temps de neu i a fora venteja. El buscall encès il·lumina la sala i aixaldes esvalotades peten. El Montsent de Pallars, imponent, s’estén al meu finestral.

Diu l’Emma que recordar és tornar a viure. Recussiro, doncs, entre pensaments i em decanto per camins de l’oest. Obro el calaixet xilè i l’aire s’omple d’olors a coriandre, a marraqueta calenta, a pastís de choclo i a piure. Olors de curanto sorgit de la terra, de chimichurri i de mate. De tardes de pluja i sopaipilla.

Cluco els ulls i em deixo portar. El cel es tenyeix de vermells i el Montsent, a plaeret, va esvaint-se. El Tossal de la Costa es van fent mar, es fa oceà i es fa Pacífic. Quina posta de sol i quina badia! El Tossal dorm com un soc i ni s’adona que ja l’he deixat, que som a Valparaíso.

Paro compte no caure i em disposo a resseguir els teus racons, com si fos ahir. Valparaíso són carrers trencats i casetes de colors, places enceses de vida i gossos escarransits de misèria. És roba esparracada pel vent i nenes uniformades amb trenes. Valparaíso és història d’amor inacabada, canalla fent volar estels, cambuletes a la sorra. És un tarrabastall de sorolls i és Sebastiana, refugi del poeta Neruda. Són grafits enfilats i carreteres impossibles. Crits de mercat, botzines de vaixell, ascensores centenaris…

Valparaíso mira al mar, infinit, sempre avesada a ell, abraçats en aquest vaivé que tot ho porta, que tot s’ho emporta. 

El caliu del foc ve a retrobar-me i obro els ulls. Tot és quiet. Ha començat a nevar, per fi…

Primer Premi. «Lo dimoni de la Plana de Mont-ros», de Núria Fonoll Vergés

A la Plana de Mont-ros, s’hi intueix una tarda de primavera plàcida.

Havent dinat, totes les xiques de ca la modista han baixat a cosir al carrer, a entomar el sol bonic d’abril.

La cinta dels davantals clavada a la cintura i els enagos embastats a la falda. I tenen feina. Han d’enllestir una mica d’aixovar per la Carme de ca Peralta, que es veu que ha fet Pasqua abans de Rams. Tot el poble en va ple. De moment, se sap el pecat, però no pas el pecador.

Enfilen fils i confidències; cusen i s’esvaloten. I fan safareig, sense aigua ni fusta ni pala.

Al cobert del costat, hi ha el vell de casa Serafí que fa la migdiada a la pallera.

—Càsum l’os pedrer! Quin xivarri! Escataineu com les gallines al corral! Deu ser lo dimoni! Lo dimoni us enjogassa i us fa perdre la xaveta! A la de casa Peralta se l’ha endut a l’hort i guaita si l’han feta bona!

Les noies es miren la companya prenyada. Ella es posa el dit índex sobre els llavis i totes queden mudes.

Un silenci espès plana sobre la Plana.

Durant uns minuts, només belluguen dits, agulles i didals.

Fins que un terrabastall semblant a un tro, esberla la tarda que s’intuïa plàcida.

Els roncs del vell Serafí, esclaten com una tempesta.

La Carme es posa dreta i crida:

—Redeu Serafí! Ton fill ronca igual! Au! Ara ja saps qui és lo dimoni!

Amb determinació, es deslliga el nus que li cenyeix la cintura botida.

I com un símbol d’alliberament…

Plof! El davantal cau a terra.