Voleu llegir els microrelats guanyadors d'aquest any?

Dissabte dia 3 es va fer la cerimònia d’entrega a les persones guanyadores del 8è Concurs de Microrelats de la Vall Fosca. En aquest bloc teniu els relats guanyadors!

Després de la genial actuació de les Krregades de Romanços, es va fer entrega dels premis al Concurs de Microrelats de la Vall Fosca.

El jurat, que estava format pels escriptors i filòlegs Ferran Rella, Pep Coll, Meritxell Nus, Ramon Sistac i la bibliotecària Joana Franch Esplendiu, havia decidit els tres relats guanyadors, que es varen emportar 600 euros i un trofeu pel primer premi, 400, pel segon i 300, pel tercer. A continuació, podeu llegir els premiats!

Primer premi: Renecs, de Ramon Gallart Palau

En un descuit, una vaca se’ns pixa a la galleda, amb la llet acabada de munyir encara tèbia, i el pare, que just en aquell moment entra esverat al corral, li venta un mastegot al mosso.  

–Cago’n Déu, Elies! Au, tira-la al femer. Qui et va parir! Mira que n’ets, de carnús!

Jo em quedo com un estaquirot, sense dir res. El pare em mira amb ràbia. Agafa d’una revolada la forca de ferro… i la llença, lluny, com si l´hi cremés a les mans. Li fot coça a la vaca i se’n va cagant-se en tots els sants del calendari. 

L’Elies va a tirar la llet, capcot, i ja no torna a la quadra.

Nit de crits, a casa. D’amenaces i renecs. La mare plorant. La padrina amb el rosari cosit a les mans, encadenant misteris. I el padrí callat, al banc del foc, tremolant com un pardal i amb la mirada a terra.

De bon matí vaig al quartet de l’Elies, darrere el paller, perquè no ha vingut a esmorzar. No l’hi trobo. La calaixera és buida: se n’ha anat.

Sense dir res a casa, baixo a Molinos a bon pas i enfilo cap a La Plana, corrent a estones. I després d’una corba, poc abans d’arribar a La Mola, el veig, caminant amb el farcell a l’esquena.

–Elies! Espera’t, collons! –el crido, esbufegant.

Es gira i, quan soc al seu davant, em mira amb un mig somriure trencat, i els ulls plorosos. 

–He aguantat al teu pare moltes animalades, Salvador. Però lo d’ahir ja no. Un dia a ell també se li va pixar una vaca a la galleda.

L’agafo pel braç, sortim de la carretera i ens amaguem darrere uns arbres. L’abraço. El beso.

–No va ser per això, Elies. Ens va veure…

Segon premi: Ben lluny, de Gemma Busto Navinés

Plantat contra el vent, esguardat pels carreus desiguals dels murs ferms de Sant Vicenç, va resseguint amb la mirada el camí que dibuixa, com un filet prim i fosc, l’extensió de la seva vall.

Genolls pelats, cara de menjar poc i passar fred, brases de casa per tal d’escalfar-se a l’escola.  Deler de llapis, fam de lletra i nous horitzons omplen el seu cap d’orelles de muricec i closca esquilada.  La roba és vella, heretada i recosida mil vegades per la padrina curta de vista i de sac negre que remuga a la vora del foc quan ha d’apedaçar; els dits, balbs de la gelor, d’unes mans avesades a pescar culleretes al cóm de la font del poble, que voldrien dibuixar fonts, carrers i edificis de qualsevol Gran Ciutat.  Ell no té res d’especial, és un bri anònim entre les muntanyes colossals de pedra grisa i l’aigua que raja pertot.  

Ara bé, si es pogués mesurar l’esmolada determinació del seu somni (un desig que l’allunya d’un destí de bestiar i pastures, de poble de roca sense cruïlles) i transformèssim en quilòmetres l’abast de la seva llambregada, l’Eloi de Capdella, petit com un esquitx, que respira amb baf blanc al costat de l’església mil.lenària, ja fa temps i estona que ha travessat els camins –immutables- de la Vall Fosca.  Ben lluny.

Tercer premi: Llet agra, de Raquel Perelló Amorós

Havia acabat de ploure i els núvols corrien per descarregar a una altra banda del barranc. M’agradaven aquests moments, no hi havia pressa… L’herba era tendra, humida i la Vall feia olor de net. Inclús agraïa el fang en caminar. Des del Solà, si aixecava el cap, podia veure la muntanya d’Aguiró. I així, de tant en tant, m’entussodia en mirar cap al cel; la perspectiva canviava. 

Llavors, sense adonar-me’n, la inèrcia ja m’havia avorat al marge de les restes d’aquella cabana. Tu ho sabies, em llucaves, controlaves la posició i deixaves la companyia amb la boca ocupada. Jo m’arraulia contra la pedra i em concentrava amb el tremolar inquiet del rierol. Era l’única forma d’emmascarar la remor interna d’un cor comburent que punyia des del pit cap al nas. Tu m’esbesties per darrera i, sense compassió, m’omplies les entranyes de la teva mala llet. Acabaves, em miraves de reüll i tornaves tot orgullós amb tota la comitiva.

Ningú gosava contradir-te i tothom es desentenia de la meva dissort. Em refeia, empassant ràbia i vergonya; amb el cap cot m’aproximava al grup esquivant mirades. El llast no m’havia de jugar una mala passada.

Sense permís i, violant l’escut que em protegia, els crits d’unes cries necessitades precedien, sense pietat ni consciència, una mossegada famèlica a les meves popes. Eren els teus dos fills, els que s’havien quedat sense mare. Maleït siguis! A sobre em tocava alimentar el fruit de la teva conculcació reincident!

–Ai Xisqueta 724/09 i 10 números més…

Les mirades de les més velles del ramat parlaven:

–Això és el que toca.