Maria Grimalt, autora del trofeu del Concurs de Microrelats, ens parla de la seva obra

Text que la Marta Grimalt va llegir durant l’entrega de premis del Concurs de Microreltas, on ens parla de la seva creació amb la Blanca Font.

Aquest trofeu per mi és un premi doble: aquí avui, hi ha dos guanyadors, Ramon Gallart i jo.

Camp d’olivera, terra crema

El procés creatiu, tal com diu la Blanca, és un camí. I avui, aquí celebrem processos creatius, així en plural. Processos que han portat temps, dedicació, amor i paciència. Jaume Cabré explica que ell no sap res quan comença a escriure una novel·la, és quan ho fa, que els personatges li xiuxiuegen a l’orella el relat més inesperat. Per nosaltres és una mica el mateix, però enlloc de personatges, ens parlen les arrels dels arbres i l’argila pastosa juganera entre les mans.

Aquests materials nobles, de fet, no paren de xerrar! Son savis i ens aproximen a allò més profund de nosaltres. Per això les volem tan a prop, perquè si hi estem prou temps comencen a explicar-nos tots els secrets de la nostra ànima. Ànimes imperfectes, fràgils i alhora resistents, ànimes rosegades per petits insectes, trossets de pell que no sabem com curar, zones fines i blanques, zones rugoses i fosques, indrets als quals no podem accedir, material que modelem perquè sigui bonic i racons que encara que ens hi esforcem molt, segueixen igual de salvatges.  

Com moltes ja sabeu, l’Argilosa neix amb la voluntat de recuperar una tradició en perill d’extinció: la terrissa catalana. Igual que la pròpia llengua, les escudelles o els ramats d’ovelles. Que avui ens reunim aquí per llegir en veu alta, celebrar que escrivim en la nostra llengua, celebrar que ho fem en aquestes muntanyes i celebrar que ens premiem amb terrissa i fusta, per mi és revolucionari. M’emociona veure aquesta resistència íntima, com diria Esquirol, aquesta vida que s’entesta en sobreviure.

Aquests processos creen vida, i això és el que ens mou com a artistes. Aquesta és la gràcia d’aquest trofeu. Que n’ha creat i en seguirà creant. Banys al riu i amanides de remolatxa, hores de taller, passejades de camps d’oliveres, eines, forns, cotxes, papers de diari i olor de galeta de mantega. És un trofeu que abans de ser trofeu ja tenia una vida. Quantes vides més viurà? Aquesta és una història, que encara s’ha d’escriure però sé que la deixo en bones mans.